Recorde aquelles vesprades d’estiu… acaronats per la suau brisa del vent del migdia, corrent a través dels arbres, sentint la vida.
Inocents animes agenes a tot el sofriment al que estem destinats… inocents ànimes ignorants que un món cruel els espera; un món racista, misògen, regit per la voluntat dels diners; un mòn on resulta indiferent tindre les mans brutes de sang si tens les butjaques plenes… el mòn dels homes.
Costa pensar que ara, després d’haver vist el món tal i com és…conserve l’esperança.
¿Per qué? ¿Que em pot fer pensar que hi coses que valen la pena?
La respota la pots trobar en els ulls de qualsevol xiquet/eta…
Comencen a fondir-se els últims glaçons de gèl, els camps es plenen de l’aroma de les flors i les oronetes tornen a casa…
Aquesta es l’història d’una Oroneta que no s’atrevix a tornar a casa.
“Azarel era, sens dubte, el millor. Sabía volar més ràpid i més àgilment que qualsevol oroneta del grup; coneixía totes les terres dels voltants i tots els grups d’oronetes.
Intentava aplicar els coneiximents que adquiria en els seus viatges al seu propi grup; però era ignorat per complet. El líder del grup, vell i sense expectatives de millora per al grup, Azarel insistia als seus companys en que devien substituir al lider, però els ancians (ostentadors de poder i en bona posició) ho veien amb mals ulls i feien per a que es vegeren truncades les intencions d’Azarel.
Azarel formà parella amb Mairel; durant molt de temps les coses seguiren igual… fins que un dia; tot canvià.
Per fí el lider fou relevat, les noves generacions dins del grup elegiren a Azarel com a nou cap. Sota el seu govern, una nova època d’esplendor per al grup començà, portà als seus companys a coneixer altres assentaments, els ensenyà tot el que havia aprés, i quan el mòn semblava perfecte, tot acabà…
La relació sentimental entre Mairel i Azarel acabà. Apenat, Azarel cedí el capdillatge del grup i volà, volà lluny i apressa, intentant evadir els records que l’atormentaven, i acompanyat per constant susurrar dels vents, Azarel volà…
Després de vols sense rumb, de nits a la intemperie, trobà un nou assentament on fou ben rebut; començà a integrar-se allí, a formar-hi part, a enamorar-se…
Azael contragué vots amb Amfell i foren feliços durant molt de temps…”
Aquesta és la historia del viatje d’Azarel, però ací no acaba tot.
“Se sap que al grup original d’Azarel; al poc de la seua partida regnà el caos… molts culpaven a Azarel, afirmant que els havia abandonat quan més el necessitaven; altres respectaven la seua desició i estaven dispostos a rebre’l amb els braços oberts si tornava…”
Azarel té por… no sap si tornar a casa, ha intentat varies vegades tornar… sense exit.
Acàs és fàcil trobar gent de la nostra confiança? Gent amb la qual estàs disposta a passar llargues hores i compartir pensaments i impresions?
Els amics són un tresor, ja ho diu la dita: “Quien tiene un amigo, tiene un tesoro“.
Importa poc en tots els embolics en que ens hem vist clavats per culpa d’uns o altres amics, si a l’hora de la veritat són al teu costat (“A la vora del precipici…“).
Per això, desde pelant-se de fred als esplais de l’institut, fins a seure avorrits com una ostra davant de casa Mari Lola, no hi ha companyia millor.
Desde una conversacio de 3 linies al messenger, fins a aguantar anècdotes durant hores, no hi ha millors interlocutors.
Poques són les persones dignes d’aquest apel·latiu… Tinc sort que al meu entorn són majoría.
És curiós com pot influenciar el nostre estat d’ànim aquest dia, l’anomenat “Dia dels enamorats”. El pensar en pasar-lo sòl pot ser suficient per a sumir-nos en una trista melancolía, que ens persegueix any rere any.
Tot i ser una de les millor armes de “El Corte Inglés“, aquest dia suma acolits d’una forma imporessonant; movilitzant batallons de parelles tornant-se bojes per trobar el regal perfecte.
Ja ahir tenia varies amigues: “Que li puc comprar?”, “Açò a tú t’agradaria?“, “No serà massa cursi?“, etc…
Em pareix perfecte el voler demostrar-li a una persona el que l’estimes, pero jo crec que el millor regal és completament gratuït, no hi hauria regal que m’agradara més a mi, que un simple:
-”T’estime…“
No necessitaria res més.
Ací deixe el meu regal… una rosa amb una destinataria, que serà anònima per sempre…
Un dia més… un dia més al teu costat, miran-te als ulls, parlant amb tú i callant tot e lque relament hauria de dir…
Resulta irònic pensar que pugues estar llegint açò i no saber a qui em referisc.
Un bon amic insisteix en que trenque el meu silenci… cregueu que val la pena perdre així una amistat? Declarant un sentiment impossible?
Curios resulta també pensar que tot el que jo senc per ella, ho sent ella per un altre. I considere de herois ser capaç de somriure cada dia al veure-la…
Un minut amb tú val més que mil anys de soletat… i segueixen passant els dies…
Maleit sentiment… no hi ha res pijor que admetre la propia cobardia i no poder fer-li front!
Fastigosa sensació que ens nega el nostre lliure albedriu, fent-nos canviar… mostrar aspectes del nostre ser que desitjariem no coneixer…
Vaig sentir una vegada: “A la vora del precipici, les persones canvien; per a bé o per a mal”. JO dic que a la vora del precipici les persones no canvien… es mosten tal com són.
Al mateix temps ens impedeix ser feliços… miserable cobardia… fastigosa por.
El nostre temor a les conceqüències és el problema, superar-lo: el repte.
Qué cregueu que es sent al mirar cada dia la persona estimada als ulls i haver de baixar la mirada?
Desesperació… impotencia…frustració… podria seguir cregueu-me, conec eixos sentiments… els experimente cada dia…
A pesar d’això, esgrimisc un somriure… que és teu per sempre…
No esperava trobar-me ací, en disposició de crear una web… de formar part d’ella… I ací estic, a ulls de qui vulga llegir.
Molt de temps porte navegant per Ineternet? Mesos? Anys?
Molt de temps al messenger? Al metroflog? al Tuenti?…
No és el mateix… aquesta web te l’objectiu de mostrar els meus pensaments, qui i com sóc; pot ser no tinga voluntat per portar-la avant… és possible, pero hi tinc esperança en ella…
Que hi pot fer una persona per canviar el món? Fer-lo sombriure…
Azarel té por… no sap si tornar a casa, ha intentat varies vegades tornar… sense exit.
